Consejero Matrimonial

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
 
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
 
 C/ Diagonal (cantonada) Passeig de Gràcia
BARCELONA
 
Tel 93 570 71 54 (petición de visita)
conesa@gmail.com
Xavier Conesa Lapena
 
fotopsicologescacspetit
Psicòleg i sexòleg . El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de BarcelonaUniversitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió
.Enllaços externs

Publicacions

-
Carme Serrat Bretcha
carmepsicologape
Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.
TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

 

  Locució: Gemma Costa, actriu i cantant

En més d’una ocasió m’han fet aquesta pregunta i avui vull reflexionar amb totes vosaltres de nou sobre això.

Sé i sento que dones i homes volem i, necessitem relacionar-nos per créixer junts en tots els aspectes. Que volem i necessitem enamorar, estimar i ser estimats i que, si això ens passa, ens sentim més segures, més importants … poc a poc aflora el millor de cadascuna, som més sensibles en tots els aspectes, amb més facilitat arribem al compromís amb el nostre entorn allà on estiguem o on ho decidim. Som més receptives a captar, observar, sentir i gaudir de les petites i belles coses que ens envolten però, a hores d’ara de la meva vida, ja sé que això també es pot assolir sense tenir parella.

En els meus temps, l’amor ocupava una sola parcel · la-havia de tenir un home al nostre costat i bolcar-lo tot aquí-en cas contrari …, jo mai vaig creure aquesta teoria taxativament però, per descomptat va acudir.

Em vaig enamorar de l’AMOR,-error garrafal-, el pitjor que ens pot passar. Hi va haver un temps meravellós i després no només no va funcionar sinó que, vaig viure un llarg període de sofriment. Vaig descobrir per mi mateixa que els errors es paguen cars però, també vaig aprendre a distingir que fracàs a la vida no és equivocar sinó, no lluitar per sortir del que ens impedeix estar bé.

Amb moltes dificultats: (econòmiques,-una casa acabada de comprar que he de seguir pagant jo sola-cobrant l’atur, amb no menys pors a l’esdevenir, etc.) Decideixo quedar-me un any sense treballar per estar al costat dels meus nens (10 i 6 anys) en moments tan delicats però, plantant-li cara a la vida i tractar de reconstruir dia a dia la nova situació, més, amb la força que dóna tenir dos fills a qui estimar, cuidar i veure com creixíem en l’afecte, el respecte , la comprensió, la comunicació, la sinceritat, el compliment de les nostres tasques dins i fora de la casa, la responsabilitat de cada un de nosaltres per seguir mirant a la vida de front. Cada vegada ens sentíem amb més seguretat en aquest nou projecte de vida.

L’afecte de la meva família d’origen i, les amigues i amics juguen un importantíssim paper en aquest nostre incipient model de família, ens demostren que l’amor segueix present també en la nostra recent etapa i això ens enforteix enormement.

Amb el temps, es van evidenciant aspectes personals que em fan més segura, més serena, en molts moments experiment una pau que abans no coneixia, em descobreixo més viva i amb unes ganes enormes de seguir endavant.

No deixo de ser conscient que al no tenir parella, em perdo infinitat de coses que compartint en una bona relació són importantíssimes, com per exemple: projectar junts, estimar junts, gaudir junts, divertir-se junts, lluitar junts, patir junts …-això millora sempre-però, també vaig descobrint raons molt positives per no tenir parella.Cobra una nova dimensió la llibertat, la independència, els espais a la casa, la disponibilitat dels mateixos, un altre valor del temps, la mateixa responsabilitat que, en un principi, pugui semblar una gran càrrega en solitari, em torna una increïble fortalesa i seguretat.

En el transcórrer dels dies vaig aprenent a estar sola i, em vaig sorprenent del còmoda que puc arribar a sentir-me amb mi mateixa.

A la nit, quan els meus fills ja estaven al llit, m’ajudava molt revisar com ens havien anat les coses als tres aquell dia i, al matí següent, agraïa la nova oportunitat que teníem de continuar pel camí que, també en aquesta ocasió , jo havia triat. Pel contrari de com funcionava abans, desitjava cada dia prendre-li el pols a la nova situació i viure cada instant donant-me compte del que anava succeint, això era ara la nostra nova vida, anar pas a pas fent-nos amb el present.

Amb major nitidesa descobreixo que la felicitat també es construeix dia a dia sense tenir algú permanentment al teu costat i que, estar sola, no és sinònim de sentir-se sola.

Continuo amb el viu desig que no em faltin projectes, necessito sentir que segueixo sent fidel a mi mateixa, que la meva ment està alerta per intentar millorar com a dona, com a persona. Amb l’anhel que el pensament crític no m’abandoni, que el dolor aliè mai em deixi insensible, que l’alegria segueixi formant part de la meva vida, que el sentit de l’humor continuï acompanyant com fins ara, que no deixi de creure en la família , en l’amor, en l’amistat, en definitiva, en les persones i, que no perdi de vista la capacitat que tots tenim per modificar allò que no ens agrada que, no ho considerem just i que, només col · lectivament es pot aconseguir.

Tinc un grup d’amics i amigues que és importantíssim en la meva vida, no concivo meva existència sense ells. Són parelles entre si però, si hagués de parlar d’una sola característica del mateix diria que, en comportar elles i ells com a dones i homes individualment, aconsegueixen que jo em senti com una més i, això, no sabeu el gratificant que és per meva!. En aquest caminar meu de “non” també m’he trobat amb algun conegut que, “amablement volia alleujar el meu presumpta soledat” que, en ocasions no va ser còmoda la situació que es va crear però que, com a conseqüència, sortia reforçada la meva dignitat de dona, es constatava un cop més que no em sento la meitat de ningú, vaja que, “em sento jo mateixa justament molt sencera”. No sé de qui és aquesta frase però, com m’identifico plenament amb ella, faig ús avui i aquí de la mateixa amb la seguretat que la seva autora no li importaria. No necessito “ser la dona de la vida de ningú, perquè desitjo seguir sent la dona de la meva”.

En una ocasió un dels meus fills em va dir “mama, tal com ets ara, si tinguessis nuvi, la teva vida seria perfecta”, al jo li vaig respondre, “afecte, per a això cal desitjar-ho i més NO CREC EN LA PERFECCIÓ” .

El meu cor instantàniament s’ha expandit creant un inèdit espai que, immediatament i en exclusiva, és ocupat per tu JOEL i, així serà una vegada més sense que hi hagi marxa enrere. Parlo del meu segon nét. Tal com va passar amb OLATZ, la meva primera néta, sento una enorme agraïment-en aquest cas-cap Laura i Daniel (el meu altre fill) per ser els artífexs d’aquest impressionant allau d’emocions que torna a posar-me la pell de gallina de cap a peus.

És curiós perquè, si bé, molts dels sentiments que van fent una altra vegada acte de presència, eren familiarment recognoscibles, no per això, deixen de ser alhora, tremendament intensos. Quan sé que, el teu JOEL, acabes de ser protagonista d’aquesta meravellosa força de la vida, de nou voldria estar al cim del món cridant als quatre vents el feliç esdeveniment i que, totes i tots compartissin aquest meravellós moment que ens marcarà per sempre com és, que entris en les nostres vides, i que, gaudim del privilegi de tenir “un altre nou ciutadà del món” i, això, és absolutament gràcies a vosaltres dos.

Similar a la força impressionant dels ràpids fluvials, has començat a formar part de nosaltres mateixos, has marcat d’una bellíssima i irreversible manera les nostres vides, s’esfumen sobtadament tots els temors que fins ara ocupaven aquest espai reservat per a tu, donant pas a la emoció, la tendresa, l’acció de gràcies a la vida, l’alegria, el desig que el “món mundial” s’alegri amb tu, de que la bona nova arribi a totes les persones que en tants i diferents moments es van interessar per tu.

Quan acudeix a la meva memòria l’instant de tenir-te en els meus braços per primera vegada i sentir que ja t’estimo tant, em commou encara i, revisc amb molt de gust la incipient somriure que ens regales en les primeres hores de la teva arribada.Semblaves un gran agraït a l’oportunitat que se’t acabava de brindar, és com si amb els teus gestos ens estiguessis dient: “jo també me n’alegro d’estar entre vosaltres”.

Emocions fortes
Una forta emoció atordeix, desorganitza el curs del pensament i es presenta com un precís tret al centre de la diana de l’atenció.

Si l’emoció és d’angoixa, la necessitat urgent d’escapar és més important que ocupar d’estudiar a què apunta, què es tem i desenvolupar un curs operatiu d’acció. La raó és senzilla: el treball de sobreposar exigiria aguantar una estona l’angoixa fins a fer desaparèixer raonablement, per tant vam optar per una solució pitjor però més ràpida.

Es podria pensar que aquestes presses en cuidar estan universalment mal considerades, de manera que aquesta sentència tothom ho sabés i ens mirés amb estranyesa delatora cada vegada que ens veiessin equivocar.Nada més lluny de la veritat: la tendència de la nostra cultura, avui per avui, és predicar la pressa. La pressa és vista com una bona cosa, efectiva, quirúrgica, pràctica, productiva, capaç i tota mena d’epítets que connoten positivitat. Així que la nostra pròpia societat és la que més ens tempta a preferir sortides per peteneres.

En aquestes circumstàncies és que una altra emoció pugui presentar per a abrigar-i ser refugi encegador d’una primera suposadament pitjor. És molt delicat en aquest sentit separar quan fem alguna cosa per placero per fugir. Quants cigarrets d’un fumador són fumats realmentecon gust, quantes pel · lícules i programes de televisió veiem perquè ens interessen realment, quantes monedes que feta a la màquina el ludòpata li donen realment premi?, Quantes compres realitzem en un gran magatzem que no ens donen més culpa que el plaer d’adquirir el necessari al menor cost?.

Les passions compulsives d’un jugador, d’un aficionat al risc sistemàtic o senzillament el que complica un problema creant un nou problema, es poden detectar per la funció que tenen les conductes compulsives d’estar ocupades sense temps ni energies per una altra cosa, amb la mateixa força que s’enfrontaria al que fuig, però bolcada en una altra direcció.

Imaginem la imatge d’un treballador que hagués de fer una tasca difícil i urgent en un matí i es dediqués a polir les seves eines preferides, de manera que la seva passió per tenir tot arreglat li distragués tant que s’adonés que el matí havia passat i ja era tard per fer la feina que havia de fer.

Veiem que una característica principal de l’emoció desviadora és deixar el problema original intacte i pendent, exigint d’una manera encara més imperativa que anem a salvar-nos amb el que ens condemna.

Consejero matrimonial Mataró Badalona Granollers Mollet

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>