_ Psicólogo Montornés

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
Tel 93 570 71 54 –  65 381 188 7(petición de visita)
conesa@gmail.com
Xavier Conesa Lapena
fotopsicologescacspetit
(Montcada i Reixac, 1956) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de BarcelonaUniversitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió
.Enllaços externs

Publicacions

Carme Serrat Bretcha
carmepsicologape
Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.
TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

Tractament de la Depressió (VIDEO)

http://www.curar-depresion.com (TOT SOBRE DEPRESSIÓ)

 

Segur que la majoria de nosaltres podem viure sols, però també és segur que la majoria de nosaltres preferim viure en una bona companyia.

Sabem que l’ésser humà és social per naturalesa. Ja des del moment de la concepció vivim amb relació amb la mare.

Al llarg de la vida totes les experiències que vivim van deixant les empremtes que dirigiran, de manera conscient o inconscient, la nostra existència. Per tant també en aquesta dimensió de la nostra persona, la dimensió social, quedarà vinculada al que anem vivint.

El nucli familiar, en el què creixem, és el que ens aporta la base que ens permetrà sortir al món d’una determinada manera. Ens dóna un equipatge emocional que ens impulsarà a conviure d’una determinada manera. Ni que hi ha d’altres entorns socials, aquest és el més transcendent

En moltes ocasions, aquests fonaments, permeten establir unes relacions equilibrades i satisfactòries que ens ajuden a gaudir de la vida. S’aprèn a reconèixer les necessitats afectives, a buscar la manera adequada de satisfer-les, en harmonia amb l’entorn, a desenvolupar-se com a persona integrada i capaç de viure en equilibri les facetes humanes (afectivitat, intel·lectualitat, salut, treball, grups socials…).

Però no sempre és així. De vegades les vivències, i les interpretacions que d’elles se’n fan, ens porten a una deriva que dificulta, o fins i tot, impedeix que les relacions siguin gratificants.

Quan ens anem fent grans, és habitual que ens plantegem deixar la llar familiar i fer la nostra vida de manera independent. Les opcions poden ser: sols, amb amics,en parella.

LA PARELLA

(Parlaré en femení perquè em resulta més fàcil, sóc una dona, però és vàlid per homes i per dones. No cal anar dient tota l’estona l’home o la dona))

Abans, pensar en parella sempre duia implícit pensar en família.

Avui dia, una persona pot pensar en parella sense que hi vagi associada la idea de família. Fins i tot pot pensar en família sense que hi vagi associada una parella.

En cadascuna de les opcions que ens plantegem, caldrà valorar aspectes diferents, i també segons el moment vital, l’edat, cadascú tindrà unes opcions o unes altres. El nostre projecte de vida farà que prenem un camí o un altre.

Una persona jove que pensi fer família, inicialment buscarà parella per poder, posteriorment, organitzar una família.

Les complementarietats i complicitats necessàries, quan volem fer família, han de ser molt superiors a les que caldran quan pensem només a fer parella. El vincle amb els fills, en una paternitat responsable, és total i absolut. La criança dels fills posa en joc la totalitat de la persona.

Però avui dia hi ha altres models de família, aquest pilar que semblava inamovible també es belluga. Podem plantejar-nos famílies monoparentals, homoparentals. Encara hi ha pocs estudis que ens parlin de lesconseqüències que tot això tindrà en el desenvolupament dels nens. Segur que s’intenten fer les coses el millor possible, però tot això marcarà unes diferències, potser unes positives i d’altres no tant. Haurem d’estar atents als canvis.

Però normalment quan ja tenim una edat, la perspectiva canvia, el que busquem en la parella acostuma a ser diferent.

Centrant-nos en quan pensem en una relació de parella, tots en tenim una idea, una fantasia de com ens agradaria que fos. Establir una relació de parella pot implicar tot el nostre ésser i aquest és el motiu pel qual és tan transcendent.

Pot suposar compartir: habitatge, economia, família, vacances, amistats, temps lliure, feina, aficions.

Però també pot ser diferent, podem pensar en una parella que no comporti una implicació total. Podem pensar en una parella amb la qual només compartim alguns aspectes de la nostra vida, podem ser parella sense conviure, ni compartir economia. Podem pensar en la: Parella possible.

D’entrada, la manera de trobar parella també s’ha diversificat força: grups d’amics, companys de feina, discoteca o sala de ball, xarxes socials, agència.

Cadascuna d’aquestes maneres generarà expectatives i situacions diferents. No és el mateix fer parella amb algú que coneixes de manera quotidiana per la feina o pel grup d’amics, que utilitzar les xarxes socials.

En les xarxes socials inicialment ens presenten un món de facilitats: la quantitat de gent inscrita i la diversitat que això suposa. Els perfils, que suposadament contrasten per suggerir-te persones compatibles. La facilitat que des de casa pots contactar. Mantenir certa privacitat, si es desitja

Tot això, potser, és cert, però això no treu que requereix una inversió de temps, d’esforç i de desgast importantíssim. La situació de risc que, de vegades, suposa el fet d’establir contacte amb algú del qual no en tens cap referència.

Pot ser una bellíssima persona però també pot ser un psicòpata, un mentider, un desaprensiu. En definitiva moltes vegades el que acaba passant és que les relacions de parella es trivialitzen, es va buscant compulsivament algú amb qui fer parella però no ens prenem el temps suficient per conèixer aquella persona.

L’opció de l’agència representa una posició intermitja, en el sentit que entres en contacte amb un desconegut però hi ha el filtratge d’uns professionals que donen certes garanties pel que fa a veracitat, salut mental, estatus socioeconòmic, etc. I també comporta una declaració d’intencions inicial de què volem parella estable. No anem a distreure’ns, hem pres una decisió seriosa.

Sigui com sigui, parella vol dir dos, per tant, quan pensem en parella hem de tenir present a l’altre. De la mateixa manera, model de parella: vol dir pensar en la relació que va bé als dos.

Quan s’està en disposició de cercar parella, s’intenta seleccionar, de manera més o menys activa, segons cadascú, aquella persona que s’apropa més a algú amb qui poder dur a terme aquell projecte imaginari.

Habitualment s’intenten conjugar dos aspectes: el racional (el que pensem) i l’emocional (el que sentim). En funció del tarannà de cadascú, es donarà més rellevància als uns o als altres.

  • vg.: hi ha persones que quan pensen en el seu amor tenen en compte: la tendresa, la dedicació, com ha gestionat les relacions anteriors

  • vg.: hi ha persones que quan pensen en el seu amor tenen en compte: la feina, el sou, les propietats

Probablement el més assenyat, doncs, és tenir present el màxim de coses, perquè al final totes tenen la seva importància.

De vegades, es diu, que quan un es fa gran ho té més difícil per tenir parella perquè els costums i les manies són més difícils de compaginar entre dues persones. Jo sóc de l’opinió que no és així. Quan ens fem grans, amb les experiències viscudes, tenim més present les nostres capacitats i les nostres limitacions, per tant quan iniciem una nova relació sabem quina és la nostra disposició cap al compromís, fins on podem arribar.

CLAUS BÀSIQUES DE LA PARELLA

1. VINCLE D’AMOR

Diria que hi ha un element que segueix sent invariable perquè la parella funcioni. Que estigui basada en un vincle d’amor.

El que fonamenta el vincle entre la parella ha de ser l’amor en el sentit més ampli de la paraula. El respecte, l’honestedat, l’acompanyament emocional, la cura, la fidelitat al compromís adquirit, buscar el bé de l’altre …

Tot això queda amanit amb: la il·lusió, l’enamorament, la seducció, el plaer, la curiositat, el benestar emocional.

Malgrat això sembli una obvietat, realment no ho és. Us puc assegurar que quan faig tractaments de parella és molt evident que els motius pels quals la gent fa parella és d’allò més divers, i no sempre és l’amor. Sovint apareix la necessitat de: marxar de casa, un bon partit, imatge social.

Inevitablement per poder sostenir aquest vincle d’amor amb l’altre l’hem de mantenir, primer, amb nosaltres mateixos. Ens hem d’estimar. Això vol dir: coneixe’ns, acceptar les nostres limitacions, valorar les nostres capacitats, tenir cura de nosaltres mateixos.

Segur que acabem necessitant a la parella, el fet d’anar compartint la vida fa que ens anem organitzant amb l’altre i arribem a pensar que sense l’altre ja no podem seguir endavant. Però aquest aspecte no pot ser el que organitzi el vincle, la relació no pot girar només al voltant del que necessitem.

Si ens relacionem per la necessitat, ens trobarem tot sovint confrontats, davant de moltes situacions. Ens trobarem en la disjuntiva de: “ell o jo”?. No som éssers autosuficients, però la parella no ens ho pot donar tot.

Hem d’aprendre a buscar el què necessitem en el lloc adequat, tan si tenim parella com si no en tenim.

Les inquietuds intel·lectuals, laborals, esportives, lúdiques, afectives no les podem dipositar totes en la parella perquè no hi ha ningú que pugui satisfer-les totes i llavors quedem abocats a la frustració segura, de manera que la relació acabarà ressentida per la insatisfacció en la qual es viurà.

Per contra, entenc que, la diferència entre la relació de parella i les altres relacions socials que tenim és la sexualitat.

Segur que no tothom hi estarà d’acord. També hi ha parelles que obren les relacions sexuals a d’altres persones, però aquest és un aspecte transcendent i caldrà una reflexió per mesurar molt les conseqüències a tots nivells, de salut física i emocional, però tal com deia “això de la parella és cosa de dos” i cal que cada una busqui el seu equilibri.

La parella no es fa ràpidament. Ni que avui dia tot corre, tot ha de ser immediat, l’experiència ens demostra que la relació de parella es va teixint dia a dia, lentament es van entrelligant els sentiments, les emocions, els pensaments. Tot aquest entramat va donant lloc a l’amor.

Un element que de cap manera es controla en tot el procés de l’aparellament és l’enamorament. Se n’ha parlat llargament sobre el tema, però en definitiva acaba sent una emoció incontrolada que empeny cap a una persona.

En l’enamorament s’emfatitzen uns aspectes i d’altres s’ignoren. Malgrat que tots desitgem viure aquesta experiència, cal mantenir un cert contacte amb la realitat per no acabar tenint una imatge de la parella massa distorsionada, no sigui que acabem tan enamorats de l’enamorament que la persona real ja no sabem qui és.

Si l’enamorament apareix, cal anar donant espai a la racionalitat, no sigui que obviem aspectes importants del nostre projecte de parella. Si no esdevé, manca un ingredient necessari per consolidar la parella. Si només ens movem per l’enamorament, si la nostra guia són només els aspectes inconscients, tendim a repetir el mateix patró d’aparellament. Si hem fracassat una vegada, probablement, si repetim el mateix, acabarà de la mateixa manera.

  • vg. persones que sempre s’emparellen amb algú molt submís, o algú molt insegur, o algú molt dèspota…

Però que l’enamorament no aparegui inicialment tampoc és senyal que no pugui anar emergint de mica en mica.

Un altre element important és l’admiració, potser d’aquest se’n parla menys, però és un ingredient imprescindible. Hem de poder sentir en quina cosa la nostra parella és especial i diferent de tothom.

Diria, que a partir de: la pròpia experiència com a persona, d’altres experiències de parella, si és el cas, del respecte cap a un mateix, l’auto coneixement: que necessito, quines són les meves prioritats, els meus valors, les meves creences, els meus principis, les meves tendències.

En aquest anar-se descobrint en la complexitat humana, en la interrelació que s’estableix entre les facetes de cada membre de la parella, fa que cadascuna sigui única i irrepetible.

Un punt essencial és mantenir el sentit de l’humor, això no és específic de la relació de parella, de fet és essencial a la vida, en qualsevol circumstància.

Segur que noteu una certa posició ponderada en la meva presentació, no us parlo dient: deixeu-vos anar, viviu intensament les emocions…. I no és que ho hàgim de fer, però si no hi posem una mica de seny en tot el procés d’aparellament, tenim un cert risc de quedar molt seduïts al principi i a mesura que apareixen les dificultats no saber com abordar-ho perquè no hem pensat bé en els fonaments de la nostra relació.

2.GESTIÓ DEL CONFLICTE

Una segona clau de la parella és la gestió del conflicte.

El conflicte és inherent a la persona.

Quan parlo de conflicte no em refereixo a baralla, parlo que permanentment hem de triar, des de les coses més senzilles (que menjaré per dinar, quina roba em posaré avui…) fins a les més complexes (que faré en aquest món).

Si cadascú ja ha de resoldre els seus conflictes, quan estem en parella això es multiplica. Davant de qualsevol situació que implica a la parella, es dona, inicialment, la decisió personal (jo que faria) i després cal posar en comú la situació per prendre una decisió comuna. Aquí comença el joc: qui prioritzem? O que prioritzem?

Un dels elements claus en la comunicació de la parella és expressar-nos de manera comprensible per l’altre.

Malgrat que el llenguatge és una eina comuna a les persones, moltes vegades els matisos que cadascú donem a les paraules poden arribar a generar molts mals entesos, per tant cal, sobretot al principi, consensuar bé què diem.

De la mateixa manera, no podem esperar telepatia, no podem esperar que l’altre endevini què volem i perquè. Quantes vegades no hem pensat:

  • si ell ja s’ho podia imaginar que això em feia il·lusió!!

És cert que com més ens coneixem més podem intuir el que l’altre ens dirà o farà, però malgrat tot val la pena prendre’s el temps d’exposar què volem i l’interès d’escoltar què ens demanen.

Un enfoc molt extès per abordar els conflictes és: la negociació.

És a dir, veure quines són les posicions confrontades (tu vols això i jo vull això) i buscar un punt intermig, acceptant certes renúncies i arribant a uns pactes.

Aquest model pot ser molt vàlid en el món empresarial però no en el món de la parella.

En la parella hem de moure’ns amb uns altres paràmetres. El que ha de presidir la confrontació és el que explicava sobre el vincle d’amor. Hem d’abordar el conflicte com un procés.

Estem en un punt de desencontre i hem de poder retrobar-nos. El punt final de la resolució del conflicte no és veure qui se’n surt amb la seva. El punt final de la resolució del conflicte és sentir que hem entès a la parella, que hem trobat una manera de resoldre que ens satisfà als dos, que ens acompanyem a la vida, que junts som millors que separats.

No penseu que sóc una somnia truites, estic plenament convençuda que és la millor manera de gestionar el conflicte en la parella. Ni que de vegades no sigui fàcil, habitualment no és impossible. Cal posar-hi imaginació.

En aquest procés és com anem definint-nos davant la parella i com de mica en mica es va definint també com serà la nostra relació de parella.

Primer hem de pensar què volem, si el que plantegem és lícit, si és pertinent, i sobretot si és possible, si allò que esperem de la parella, la nostra parella ho pot assumir. El que ha de presidir el procés és: l’amor, l’empatia, i el desig de poder arribar a bon port.

Aquella frase: “t’estimo tant que et canviaré” aquí ens ha de fer pensar. No sóc millor que l’altre, sóc diferent. I en aquesta diferència, intento ser coherent amb mi mateix, però el meu company també.

Potser val la pena, en tot moment, tenir present on posem més pes, si en el que tenim en aquella relació de parella o en el que no tenim amb la parella. Moltes vegades, les renuncies són difícils, i considero que renuncies les mínimes. Però si cada renúncia o cada aspecte que no podem compartir implica un drama, llavors la relació es crema ràpidament.

Som pocs conscients a l’hora de diferenciar el que necessitem d’allò que la parella ens pot donar. Ens fa sentir tan feliços compartir coses que ens imaginem que amb esforç podrem compartir tot el que volem i això no és així.

Quantes vegades ens han dit que si ens esforcem o som hàbils podrem tenir tot el que volem, allò del que “el que la sigue la consigue”, doncs taxativament no és així, hi ha coses que per molt esforç que hi posem mai ho aconseguirem. L’esforç i la perseverança són valors importants, però han d’anar ben encaminats.

Ja sé que dictar càtedra és un risc d’error molt gran, però ni és bo que ens demanem coses que no podem donar ni és bo demanar coses que no poden ser, tots tenim limitacions. De vegades confonem la limitació amb la falta de voluntat i això també espatlla la relació.

Tots tenim limitacions, jo puc desitjar ser sempre: comprensiu, amorós, detallista, simpàtic, positiu,… Però és possible? Que passa quan el dia no m’ha anat bé? Que passa quan estic trist? Que passa quan estic molt enfadat? Que passa quan estic en una situació límit?

Puc, per altra banda demanar a algú que estigui sempre: comprensiu, amorós, detallista, simpàtic, positiu… Puc esperar del meu company que no pateixi alteracions a la vida i que es comporti amb mi sempre de la millor manera?

Tampoc hem de perdre de vista que cap condició és per sempre. Les persones estem en constant evolució, hi ha unes variables més o menys estables, però cal contemplar el canvi com un fet vital.

És important poder mostrar-nos com som, des del primer moment, no té sentit amagar aspectes per poder iniciar la relació, i més endavant anar mostrant-nos. Lògicament l’altre se sentirà enganyat, i amb raó.

Un punt important de conflicte són els fills. Fa anys es deia que els fills unien. Afortunadament ja estem en un altre punt i sabem que, si bé és cert que els fills, normalment, són fruit de l’amor, que representen l’expressió de sentiments molt profunds de l’un cap a l’altre, també sabem que és una tasca difícil com us deia al principi de la xerrada, i que cal molta complementarietat i complicitat per dur a terme aquesta funció de parentalitat.

Quan ens emparellem amb persones que tenen fills que vénen d’altres parelles és molt important tenir ben definit quin lloc tindran ells a la nostra vida i quin lloc tindrem nosaltres a la seva.

En general, el més saludable, és poder estimar-se sense intentar tenir el lloc de la mare. Aquest lloc ja està ocupat, bé o malament, però no és el nostre. Una cosa és recolzar a la parella en la criança i l’altre és assumir-ho en primera persona, tant en les ocupacions com en les decisions. És veritat que de vegades hi ha parelles que demanen això, però és un terreny molt relliscós i en moments límit això acostuma a grinyolar i “donde dije digo, digo Diego”. Els fills donen això.

3. ELS TRENCAMENTS

Malgrat la bona voluntat, el desig, l’esforç, l’amor, que hàgim tingut tot això en compte … ens trobem en punts irreconciliables, podem arribar a un punt de no retorn. Haurem de veure si allò permet o no la continüitat de la parella, podem arribar al trencament.

No té sentit forçar massa les coses, arribant a compromisos difícils de complir, perquè tard o d’hora es farà insostenible. Moltes vegades s’assumeixen compromisos per por a fer malbé la relació o perdre-la, però no podem anar, sovint, en contra dels nostres costums, maneres o manies.

vg. “no li vaig explicar allò per no perdre’l”

vg.:”li vaig dir que si perquè no el volia perdre”

La mentida és un dels pitjors companys de vida, en general, però entre la parella és demolidora. La traïció es fa difícil de perdonar. Trencar la confiança és força irrecuperable.

Quan ens enfrontem al trencament, entrem en situació de patiment, ens sentim fràgils emocionalment, plens de dubtes: envers aquell projecte, envers la capacitat de triar la persona adequada i amb poca esperança de trobar un bon company de viatge.

Com deia al principi, la relació de parella sempre és cosa de dos i per tant és bo i necessari que després d’un trencament se’n faci una anàlisi de les causes que ens han dut al final, tenint en compte que hi ha posat cadascú. Sovint som poc conscients de les contradiccions que generem. La responsabilitat sempre és compartida, mai és d’un sol.

En cada relació, curta o llarga, podem aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos que fins llavors desconeixíem i això permet fer un pas endavant per arribar a complir el nostre desig, un desig que també madura i evoluciona en funció de les experiències.

Encara que faci ràbia que ens diguin això quan estem patint, en el fons és cert. “Sempre aprenem més dels errors que dels encerts”, aquesta frase també fa ràbia, però cal pensar-hi.

Quan no es pot processar bé l’experiència, pot convertir-se en una empremta que dificultarà properes relacions. De vegades, abocats a repetir inexorablement els mateixos patrons, de vegades, buscant el pol oposat al que s’ha tingut. Tampoc és una bona solució.

Segur que quan ens vàrem fer parella hi havia prou motius, segur que alguna cosa de les que aquella persona ens donava segueix sent important, si anem al pol oposat el més probable és que aquella nova relació també fracassi perquè ens seguiran faltant coses importants.

Quan ens emparellem enrabiats, i amb aquell desig de “això no em tornarà a passar, el proper el tindré a ratlla”….doncs ja tenim el terreny adobat per tornar a fer parella de manera inadequada. Allò que deia de les necessitats, que eren males conselleres, moltes vegades la gent s’emparella per demostrar-se que és capaç de solucionar un problema que ha tingut amb una altra persona… quines coses passen, oi?

Quan es diu que és bo deixar passar un temps sense parella quan hem acabat amb una relació és per això, per poder digerir bé aquella experiència, poder veure quines coses van funcionar i quines no, de manera que anem més orientats en el que cercarem en una nova relació.

Realment hi ha gent afortunada que no necessita moltes experiències per trobar la seva parella, i en canvi d’altres necessiten un llarg pelegrinatge fins a aconseguir-la.

Sigui d’una manera o d’una altra, quan una persona pren l’opció de vida en parella, val la pena mantenir l’esperança que allò és possible i que només és qüestió de temps i creixement personal per gaudir-ne, aprendre del que s’ha viscut, i trobar força i empenta per estar disponible al que la vida ens regali.

 

 

Psicologo Montornés Montmeló Parets Palau-Solità Sant Cugat Psicólogo Rubí Caldes de Montbui Lliçà Barberà Psicólogo Castellar del Vallès  Llinars Santa Perpetua Psicólogo La Llagosta Montcada Cerdanyola

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>