_ Psicólogo Sant Cugat

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
Tel 93 570 71 54 –  65 381 188 7(petición de visita)
conesa@gmail.com
Xavier Conesa Lapena
fotopsicologescacspetit
(Montcada i Reixac, 1956) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de BarcelonaUniversitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió
.Enllaços externs

Publicacions

Carme Serrat Bretcha
carmepsicologape
Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.
TRACTAMENTS

TRACTAMENTS DE LA PERSONALITAT

Tractament de la Depressió (VIDEO)

http://www.curar-depresion.com (TOT SOBRE DEPRESSIÓ)
El cervell regeix els comportaments i les actituds dels humans. Des dels coneixements actuals és del tot impensable separar un adequat rendiment de la carcassa muscular del criteri raonat i de les emocions. Fins i tot en esports on podia pensar-se que és suficient estar ben dotat per la seva pràctica i un adequat nivell d’entrenament per a rendir de manera òptima, és fonamental la força mental, la capacitat pel sofriment, el control de les emocions, la confiança en un mateix i altres condicions lligades a un adequat equilibri psicològic.

La pràctica esportiva com a professió suposa, a més d’una dedicació a un entrenament especifica, un procés de mentalització que neix en les característiques de la personalitat. Tots els entrenadors coneixen a esportistes extraordinàriament ben dotats per un determinat esport que no han respós a les expectatives prèvies per mancances psicològiques que limitaven la seva competitivitat. Hi ha qui neix amb poques condicions físiques per a ser esportista de competició i qui ho fa sense capacitat psicòloga per l’enfrontament esportiu. Cal admetre que, de la mateixa manera que hi ha límits en la modificació de les condicions físiques, també n’hi ha en les psíquiques. Per poder ser esportista d’èlit salen condicions físiques i psíquiques que permetin treure fruit de l’esforç de l’entrenament. La correlació de l’esport i la psicologia la podem contemplar des de dos horitzons: La psicologia ens aporta dades sobre la correlació entre la ment i el rendiment i, d’altre costat, l’esport pot repercutir en la vida quotidiana, les actituds bàsicament esportives poden ser eines fonamentals per a una millor qualitat de vida. Aquests dos aspectes els tractarem en dos apartats que les anomenem: Ment i rendiment i Viure esportivament.

MENT I RENDIMENT.

L’equilibri psíquic es tradueix en respostes comportamentats adequades. La dualitat cos i ment ha deixat de ser vigent. La filosofia actual ha superat l’ontologia anímica per passar a la visió de l’humà com a una unitat. Al marge de consideracions filosòfiques, entendre a la persona com un tot permet refermar un criteri que fa temps es defensa des de la pràctica esportiva. El cos, l’equilibri físic, incideix sobre l’ànim i l’equilibri psíquic, de la mateixa manera que aquest ho fa sobre el rendiment físic.

Entre els aspectes que destaquen els estudiosos de la psicologia esportiva cal assenyalar els següents:

*Motivació.
*Personalitat.
*Capacitat per l’aprenentatge.
*Respostes agressives.
*Capacitat per la decisió espontània.

MOTIVACIÓ.

La motivació ens ofereix resposta a la pregunta: Perquè fem una determinada activitat?. En ella mateixa hi ha implícita i, molt sovint explícita, la força amb la que l’emprenem. Estar motivat és un condicionant indeslligable de la pràctica esportiva.

La motivació vers la pràctica esportiva pot estar vinculada a:

1- Satisfacció d’una necessitat d’autocomplaença. Sentir-se bé amb un mateix.
2- Satisfacció de necessitats intrínseques de sentiments de competència.
3- La necessitat de sentiments emocionals positius en contraposició dels negatius.
4. Alliberament de sentiments de por a emmalaltir per no tenir cura del cos.
5. Seguiment de consells mèdics o socials.
6. Complaença al desenvolupar un determinat tipus d’activitat.
7. L’establiment de determinats contractes socials.

Les motivacions per l’esport en els esportistes professionals difereixen respecte de les dels esportistes recreatius.

Gràfica 1.

L’observació de la gràfica ens permet detectar que hi ha unes diferencies notables però no tant extremes com podria pensar-se. Així aspectes vinculats a gratificacions personals no competitives com el goig de passar-ho bé, trobar-se amb companys i, fins i tot, sentir-se en forma són cercades per un percentatge molt elevat dels esportistes d’èlit. On hi ha un desviament considerable, i a l’hora raonable, és en la recerca d’un rendiment elevat.

A l’hora de valorar la motivació cal recordar que la psicologia ens parla de la capacitat motivadora de l’activitat que s’efectua. Quan resulta gratificant “motiva” -engresca- a continuar l’activitat, quan resulta frustrant disminueix la motivació i pot arribar a extingir-la. D’aquí la gran importància dels monitors o entrenadors dels practicants novells que poden fer atractiva o aversiva la pràctica esportiva.

ESPORT I PERSONALITAT.

Quan els estudiosos de la psicologia de l’esport afronten el tema de la personalitat vinculada a la pràctica esportiva es troben en dues cruïlles de pensament que els cal resoldre: 1- La pràctica esportiva. per ella mateixa, canvia o condiciona la personalitat de qui l’efectua?. 2. És necessària una personalitat específica que a practicar esport?. Com sol ocórrer, hi ha arguments convincents per a contestar que sí ais dos interrogants. Certament la pràctica de l’esport, sobre tot si es fa des de l’infantesa, arriba a ser un element condicionador, si no dels trets bàsics de la personalitat, si de les actituds i respostes emocionals. Tanmateix també és cert que per l’alta competició, sobre tot, calen unes determinades característiques psicològiques, algunes d’elles molt poc susceptibles de ser modificades o impulsades pels entrenadors, per més experts que siguin.

Diferents estudis han tingut la pretensió de correlacionar determinats trets de personalitat amb la pràctica de l’esport. Utilitzant els paràmetres d’Eysenck es detecta que la resposta ansiosa i el neuroticisme són menys presents que entre la població no esportista i l’extroversió és més elevada en els esportistes.

Gràfica 2.

La desviació de la personalitat ofereix també la possibilitat d’inferir que la tendència a un caràcter dominant, més agressiu i tenaç són trets propis de l’esportista tot i que no són criteris compartits per una majoria d’estudis.

CAPACITAT PER L’APRENENTATGE.

Una característica pròpia de l’activitat esportiva és la necessitat d’adquirir unes destreses motrius que mai s’aconsegueixen dominar de¡ tot. L’entrenament en l’esport pretén d’un costat assolir una adequada forma física i de l’altra millorar constantment la tècnica pròpia de cada esport. La major capacitat per mantenir l’interès per l’aprenentatge acaba sent una facultat imprescindible per l’esportista.

El mecanisme d’aprendre habilitats es situa en un permanent feedback en el que hi tenen un paper preponderant les capacitats personals -propioceptives- i les externes – capacitats per aprendre del que es veu, s’escolta i s’ensenya per part dels preparadors.

Gràfica 3.

El procés d’adquisició de destreses motrius te un desenvolupament en el que hi ha una permanent interrelació entre les facultats primeres de cada persona i la capacitat d’aprendre de les instruccions dels altres.

Aspectes com la motivació, la tolerància a la frustració, la tenacitat i l’esperit de millora poden relacionar-se, lògicament, amb el tipus de personalitat. A la vegada aquests aspectes són millorats per la pràctica esportiva.

RESPOSTES AGRESSIVES.

La competitivitat es vincula directament amb l’agressivitat de l’individu, suposa una canalització sublimada d’impulsos agressius que discriminen comportaments que podrien encaminar-se vers comportaments asocials per convertir-los en estímuls competitius.

Gràfica 4.

Diferents models teòrics intenten explicar l’assentament de l’agressivitat en les conductes humanes. Cada vegada hi ha més tendència a valorar com a decisiva la presència de trets bàsics de la personalitat que condicionen el grau de resposta agressiva. Acceptant doncs, que hi ha una base intrínseca en cada persona. El control social exercit per pares i educadors és el segon tret que condiciona el desenvolupament vers al que alguns autors anomenen “simpatia agressiva” per referir-se a una agressivitat canalitzada o als comportaments antisocials. La primera es vincula a la capacitat per emetre una pràctica esportiva eficaç i la segona vers la conducta asocial. Ambdues poden retrobar-se en el terreny esportiu quan el desviament comportamental es vincula a la pràctica fanàtica de suports inadaptats, com és el gamberrisme per part dels espectadors.

Cal admetre que, entre les persones que practiquen l’esport, hi ha una clara correlació entre una adequada vivència de l’agressivitat i el rendiment. Sense competitivitat resulta poc menys que impossible l’èxit, amb massa també hi han dificultats per assolir-lo.

CAPACITAT PER LA DECISSIO ESPOSTIVA.

Un tret característic de la pràctica esportiva és la necessitat de decidir conductes de manera instantània. En alguns esports com en l’atletisme i la natació la resposta a un estímul auditiu i visual ha de ser immediata.

Gràfica 5.

En les dues gràfiques podem veure com hi ha una diferencia entre un i dos estímuls. En una gran majoria d’esports els poden afectar un nombre molt més elevat d’estimulacions. La capacitat per adaptar-se a la rapidesa de l’acció aprenent a decidir quina opció és la més encertada diferencien la qualitat de l’esportista.

Podem aconseguir que un nombre de persones estiguin dotats físicament de manera aparellada per la pràctica d’un determinat esport, la diferencia fonamental entre elis la situarem en la capacitat per aconseguir una adequada connexió entre les seves capacitats físiques i les respostes “intel·ligents” a cada moment. L’aprenentatge esportiu, a més de l’adquisició d’habilitats, suposa la capacitat per incorporar automatismes en les possibles decisions, de manera que s’apleguin les capacitats d’execució i les de reacció adequada

VIURE ESPORTIVAMENT.

Una vida esportiva no es pot definir, tant sols, per ocupar un espai de temps fent algun esport, no es tracta, només, de potenciar la pràctica de l’esport, es tracta d’incloure en els valors personals alguns dels principis bàsics de l’activitat esportiva. L’esport, viscut en forma obsessiva amb ànsia de victòries i l’entestament per aconseguir marques o superacions personals, pot ser tant estressos com qualsevol altre tipus d’activitat en la que l’individu es posat a prova de manera permanent.

Si som capaços d’incorporar a la nostra vida elements propis de l’esportivitat estarem fent prevenció dels elements estressos més freqüents:

*Allí que importa és participar. Així és en qualsevol tipus de contesa esportiva com ho és en cada una de les situacions de la vida. Si ens agafen els reptes vitals amb aquest esperit, a més de viure les diferents circumstàncies de manera menys agressora, és molt possible que obtinguem un millor rendiment de les nostres facultats. Es coneguda la correlació entre pressió i disminució del rendiment, de totes les pressions en les que hom pot trobar-se, la que sol ser més difícilment superable és la exercim sobre nosaltres mateixos quan ens entestem en creure que és indispensable guanyar sempre. Per Froom l’ésser esta molt per sobre de¡ tenir, tant que es deixa de ser qui només es preocupa d’aconseguir fites. L’obtenció d’èxits i la por al fracàs són característiques cada vegada més constants en la vida actual, la frustració que suposa no aconseguir els anhels, sovint desmesurats, són mare de neguits i angoixes estressos. Ser capaç de “participar’ junt amb els altres suposa escapolir-se dels efectes malaltissos de la competitivitat. En l’esport és possible trobar un esperit que ajudi a defugir dels esperits competitius destinats a provocar molt més desencís que no pas satisfaccions.

*L’inqüestionable valor de la tasca d’equip. Un dels elements més enriquidors de la pràctica esportiva és la interrelació personal. Ni en els esports més individualitzats es deixa de tenir referents en els altres, el rendiment millora si es pràctica acompanyat i, sobre tot, el goig de la pràctica es molt més considerable que quan es fa en solitari. M.Buber, possiblement ¡’autor que més bé ha palesat les relacions d’alteritat, posa especial èmfasi en la gran importància que, pel desenvolupament de la personalitat, té la capacitats per trobar-se amb l’altre en el terreny de les idees, de les emocions i de les conductes. Fent esport hi ha trobada en totes tres dimensions.

Massa sovint en la vida quotidiana ens oblidem dels altres, cada vegada més vivim ensimismats en nosaltres mateixos, tancats en els nostres projectes personals i aïllats de les emocions alienes. Viure esportivament vol dir, també, aprendre a compartir anhels i emocions que permeten traslladar l’experiència de la trobada i l’esforç col·lectiu a la resta de la quotidianitat. L’esport és, possiblement, la millor escola per la sociabilitat de la persona, ho és quan se’s nen o nena i ho segueix sent per l’adult. Qui fa esport i qui viu esportivament és molt més fàcil que tingui amics.

* L’esforç perseverant dona, tard o aviat, els seus fruits. Tot esportista té consciència de la transcendència de l’esforç continuat, la perseverança i la tenacitat per tal de millorar el rendiment. Hi ha qui pretén l’obtenció de resultats òptims sense fer els mèrits ni aplicar cap mena l’esforç. De vegades, també passa a l’esport, hi ha qui té condicions per aconseguir un èxit de manera molt més ràpida que els altres. Aquesta circumstància resulta correlativa a les diversitats humanes, ningú és igual a ningú i pel alguns hi ha coses molt més fàcils que pels altres. Això passa, sobre tot, en els inicis de qualsevol activitat, després. per seguir practicant-la de manera reeixida, cal l’esforç de l’entrenament i la constància en la dedicació. La pràctica esportiva suposa també l’aprenentatge respecte la possibilitat de correlacionar esforç i gratificació Per alguns l’únic esforç valorable és el que suposa sacrifica, renuncia i sofriment. Al meu entendre és una apreciació equivoca i, àdhuc malintencionadament feixista, l’esforç pot suposar, a vegades, un sacrifici, però no ha de ser sempre, si és així és que s’ha errat la dedicació Tant de bo, cada persona trobés una activitat en la que podés esforçar-se sense renunciar a passar-ho bé.

*Resulta Indispensable saber perdre i guanyar. Un dels paranys de la cultura actual és el de posar les fites aparentment abastables a tothom. S’arriba a creure que si tot es fa correctament s’assegura l’èxit. És ben clar que no és així. L’esforç d’un bon entrenament no garanteix la victòria, com saben bé tots els que practiquen esport.

Tanmateix així passa a la vida, podem prendre totes les mesures per cuidar la nostra salut però no tenint cap garantia de no caure malalts, podem haver preparat bé unes oposicions i no guanyar-les, podem haver fet el màxim possible per obtenir un lloc de treball i pot haver-hi qui ho ha fet millor. Podem haver-nos enamorat de qui no ens correspon. De vegades a la vida hi ha frustracions, les coses no surten com un voldria i cal tenir un cert tipus de tolerància la les situacions frustrants per aconseguir que els inevitables fracassos no ens engoleixin i ens portin a la dimissió.

Guanyant i perdent s’aprèn a fer-ho. L’èxit no embriaga si tens present que demà pot ser fracàs. A la vida esportiva s’aprèn a guanyar i a perdre, circumstància psicològica que permet afrontar l’existència amb molts més recursos per escapolir-se de les agressions.

*La competició dura fins el final La pràctica esportiva ens avisa de la necessitat de viure intensament el “joc” fins que aquest acaba. A la vida, massa sovint, es produeixen inhibicions en la dedicació una vegada sembla garantit l’objectiu.

Es coneguda la frase “costa més de mantenir-se que no pas arribar’. Sintetitza la tendència que tenim a dedicar esforços i tenacitat per tal d’aconseguir fites que, una vegada aconseguides, deixen de ser engrescadores i, per tant, motiu d’entusiasme.

Pel que fa a l’equilibri psicològic i la qualitat de vida, la transcendència de mantenir l’interès no es situa tant en la necessitat de fer-ho per tal de no fracassar com en els efectes nocius que té la pèrdua d’objectius. El millor dels ànims és aquell que tenim quan estem aspirant a alguna cosa, quan una fita ens engresca. Hi ha qui, encara força jove, perd la capacitat per cercar noves fites i, amb ella, perd una bona part dels motius per l’alegria.

*L’ànim de/ públic ha estat determinant Els altres, les persones del nostre entorn condicionen el nostre ànim, ens estimulen i ens faciliten les obtencions de les fites que ens hem proposat. La persona sola es molt més vulnerable al desànim, l’esportista és coneixedor de la importància que té el seu entorn, sap el que el pressiona i el que l’estimula. Una vida esportiva aprèn a considerar ais altres i a valorar el seu paper. En totes les accions de la nostra vida hi ha algun tipus de públic que pot ser estimulant o no, que pot ajudar o entorpir, tant de bo podéssim viure sempre com si juguéssim a camp el que propi i tinguéssim la serenor per reconèixer la importància de¡ suport dels altres. A l’esport hi ha oportunitat de fer-ho.

*No es pot perdre la concentració. Cada vegada els entrenadors de tota mena d’esport fan referència a la importància de la concentració per aconseguir un adequat rendiment. Aconseguir centrar-se en el que s’està fent és un objectiu dels humans per tal de fer-ho de la millor manera possible i, també, per treure’n el màxim de satisfacció possible. Ben sovint tenim masses coses a la ment, els nostres pensaments es desplacen per diferents àmbits de preocupació sense poder-los centrar. Quan això passa es perd la capacitat per viure la realitat immediata, ni vivim allò que fem ni pensem efectivament en allò que s’ha interferit. Neguits de tota mena o, de vegades també, banalitats descontrolades, ens despisten de l’activitat que estem desenvolupant. En la pràctica de la majoria d’esports, sinó estàs centrat en allò que s’està fent, el resultat és llastimós. L’esportista ha d’aconseguir apartar de¡ seu pensament les interferències com ho hauríem de procurar fer en totes o la majoria de les nostres activitats. Per rendir més adequadament i. sobre tot, per gaudir-les.

Si es important fer esport per assolir una adequada qualitat de vida, encara ho és més incorporar els valors esportius a la quotidianitat.

BILIOGRAFIA.

Buber, M. Jo i tu. Ciaret 1994.

Fromm. Ser i Tenir, Ed. 62. 1978.

Gryzfume P. Psicología deportiva. Síntesis 1997.

Mounier, E. Manifiesto al servicio del personalismo. Taurus 1967.

Przywara, E. Antropología tipologica. 1968

Riera, Joan. Cruz Jaume. Psicología del Deporte. Martinez Roca 1991.

Schopenhauer, A. El arte del buen vivir. Edaf 1968.

Weinberg. r. Fundamentos de psicología del deporte y del Ejecicio Físico. Ariel psicología 1994

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>