Transtorn Obsessiu i (TOC)

Psicólogos Mollet del Vallès – Psicòleg a Mollet
 
Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha
C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
Tel 93 570 71 54 (petición de visita)
conesa@gmail.com
El Trastorn obsessiu-compulsiu (TOC)

El trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) és un trastorn que pertany al grup dels desordres d’ansietat (com l’agorafòbia, la fòbia social, etc). Considerat fins fa alguns anys com una malaltia psiquiàtrica rara que no responia al tractament, actualment és reconegut com un problema comú que afecta el 2% de la població, és a dir, a més de 100 milions de persones al món. El descobriment que alguns fàrmacs són eficaços en el tractament del TOC ha canviat el punt de vista que es tenia d’aquesta malaltia. Avui no només existeixen teràpies eficaces sinó que també hi ha una gran activitat investigadora sobre les causes que produeixen aquesta malaltia i una recerca de nous tractaments.

Xavier Conesa Lapena

fotopsicologescacspetit
Psicòleg i sexòleg . El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de BarcelonaUniversitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs
Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena
Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.
Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona
Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona
Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon LlullAcord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada
Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005
Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007
Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya
Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

Publicacions

Carme Serrat Bretcha
carmepsicologape
Licenciada en Psicologia Colegiada número 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
Terapeuta Sexual i Familiar
Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.

 


Una persona amb T.O.C. s’adona que té un problema. Normalment, els seus familiars i amics també es donen compte. Els pacients solen sentir-se culpables de la seva conducta anormal i els seus familiars poden enfadar amb ells perquè no són capaços de controlar les seves compulsions. Altres vegades, en el seu desig d’ajudar-los, poden aparentar que els símptomes no existeixen, justificar-los o, fins i tot, col • laborar en els seus rituals (acció que es considera contraproduent).
Els símptomes i la importància que implica el TOC poden presentar-se a qualsevol edat a partir dels 6 anys i poden produir una important discapacitat: l’OMS l’inclou entre les 20 primeres malalties discapacitants amb una prevalença del 0,8% en els adults i del 0,25% en nens i adolescents, i entre les 5 malalties psiquiàtriques més discapacitants. Les persones que pateixen T.O.C. no són malalts mentals per se, i han de ser tractats amb la major ètica professional.
Molts estudis demostren que els patidors de TOC presenten una intel.ligència cognitiva molt per sobre de la mitjana, ja que la pròpia naturalesa del trastorn precisa de patrons mentals més complicats que els comuns. Genis com Charles Darwin, Martin Luther King i Woody Allen van patir el TOC

Vegeu també: Trastorn obsessiu-compulsiu de la personalitat
Contingut [amaga]
1 Definició
2 Tipus de T.O.C.
3 Causes dels símptomes del T.O.C.
4 Tractaments de l’T.O.C.
4/1 Psiquiatria: farmacoteràpia
4/2 Psicologia: teràpia de E.P.R. i teràpia cognitiu-conductual
4/3 Teràpia d’orientació psicoanalítica
5 Velocitat T.O.C.
6 Referències
7 Enllaços externs
Definició

El trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) és una síndrome psiquiàtric pertanyent al grup dels desordres d’ansietat caracteritzat per:
Obsessions: són idees, pensaments, imatges o impulsos recurrents i persistents que són egodistónicos, és a dir, que no són experimentats com produïts voluntàriament, sinó més aviat com pensaments que envaeixen la consciència i que són viscuts com repugnants o sense sentit. El malalt fa intents per ignorar-los o suprimir, de vegades sense aconseguir-ho.
Compulsions: són conductes repetitives i aparentment finalistes, que es realitzen segons determinades regles de manera estereotipada. La conducta no és un fi en si mateixa, sinó que està dissenyada per a produir o evitar algun esdeveniment o situació futura. No obstant això, o bé l’activitat no es troba connectada de forma realista amb el que es pretén impedir o provocar o pot ser clarament excessiva. L’acte es realitza amb una sensació de compulsió subjectiva juntament amb un desig de resistir la compulsió, almenys inicialment. En general, l’individu reconeix la manca de sentit de la conducta (cosa que no sempre passa en nens petits) i no obté plaer en portar a terme aquesta activitat, encara que li procuri un alleujament de la tensió.
En les persones que pateixen aquest tipus de desordre, el pensament apareix dominat per una idea intrusiva o seqüència d’idees, que busquen apagar amb comportaments rituals, gairebé sempre molt capritxosos. Són plenament conscients del seu trastorn, que és viscut com un malestar i pot estar associat a un sentiment de culpa o de vergonya.
Les obsessions i les compulsions: són una font significativa de malestar per a l’individu o interfereixen en el seu funcionament social.
No s’ha de confondre amb els desordres fòbics.
El trastorn obsessiu-compulsiu estadísticament és igual de freqüent en homes que en dones.

 

Tipus de T.O.C.

Dins del T.O.C. es poden diferenciar com a més comuns:
Rentadors i netejadors: són persones a les que corca obsessions relacionades amb la contaminació a través de determinats objectes o situacions.
Verificadors: són persones que inspeccionen de manera excessiva amb el propòsit d’evitar que passi una determinada catàstrofe.
Repetidors: són aquells individus que s’entesten en l’execució d’accions repetitives.
Ordinadors: són persones que exigeixen que les coses que els envolten estiguin disposades d’acord amb determinades pautes rígides, incloent distribucions simètriques.
Acumuladors: col.leccionen objectes insignificants, dels que no poden desprendre’s.
Ritualitzats mentals: acostumen a recórrer a pensaments o imatges repetitius, anomenats compulsions mentals, amb l’objecte de contrarestar la seva ansietat provocadora d’idees o imatges, que constitueixen les obsessions.
Numerals: busquen sentit als números que els envolten, sumant, restant-li, canviant-los fins que els dóna un nombre significatiu per a ells.
Filosofals: Amb tendències una mica incertes. Viuen en un procés metafísic del qual no poden desprendre’s. Incompatibles amb els numerals.
Turmentats i obsessius purs: experimenten pensaments negatius reiterats, que resulten incontrolables i bastant pertorbadors. No obstant això, a diferència dels qui pateixen els altres tipus de TOC, no es lliuren a comportaments reiteratius de tipus físic, sinó a processos reiteratius únicament mentals.
Sexuals: pensaments sexuals recurrents, abracen totes les particularitats i conductes sexuals, com ara: idees infundades sobre tenir disfuncions sexuals o no ser desitjable.
Orientació Sexual: és el Trastorn Obsessiu Compulsiu que fa específicament a dubtes, idees fixes i compulsions sobre l’homosexualitat.
Causes dels símptomes del T.O.C.

Diverses teories suggereixen una base biològica per al trastorn, i actualment una sèrie d’estudis està explorant aquesta possibilitat. La Tomografia d’Emissió Transaxial de Positró (TETP) i altres tècniques de representació del cervell han suggerit que poden existir algunes anormalitats en el lòbul frontal i en els ganglis basals que influeixen en els símptomes del TOC Una metaanàlisi recent d’estudis de voxel-based morphometry que comparar persones amb TOC i controls sans ha trobat que les persones amb TOC presenten un augment bilateral del volum de substància grisa en els nuclis lenticulars, estenent-se als nuclis caudats, mentre que una disminució del volum de matèria grisa en els girs frontal medial dorsal / cingulat anterior bilaterals. 1
Altres estudis semblen indicar que poden estar implicades anormalitats en certs neurotransmissors (els missatgers del cervell). Un és la serotonina, que es creu ajuda a regular la disposició d’ànim, l’agressió i la impulsivitat. També és l’encarregat d’enviar la informació d’una neurona a una altra, procés que sembla està “alentit” a les persones amb TOC Les neurones que responen a la serotonina es troben en tot el cervell, però especialment en els lòbuls frontals i en els ganglis basals.
La concentració cerebral de serotonina és més gran en els homes que en les dones. Això fa que els psicofàrmacs (com un Inhibidor de la recaptació de serotonina, ISRS) actuïn millor en ells.
Darrers estudis revelen que, encara que el nivell de serotonina sigui més gran en els homes, no és reflectit en el TOC ja que la incidència d’aquest trastorn no s’ha analitzat correctament sota les bases del IIS.
Tractaments de l’T.O.C.

mar

Les investigacions clíniques i els experiments que es duen a terme han generat informació que ha afavorit l’ús de tractaments tant farmacològics com cognitiu-conductuals que poden beneficiar a la persona amb TOC A un pacient li pot afavorir significativament una teràpia conductista (generalment aquells en què predominen les compulsions), mentre que un altre pot beneficiar-se de la farmacoteràpia (normalment receptada a pacients en els quals predomina un trastorn obsessiu incapacitant). Altres poden usar medicació com a teràpia conductista. També hi ha qui pot començar amb medicació per guanyar control sobre els seus símptomes i llavors continuar amb teràpia conductista. El tipus de teràpia ha de ser decidit pel psiquiatre o psicòleg clínic que diagnostiqui el trastorn, en qualsevol cas.
Psiquiatria: farmacoteràpia
Diverses proves clíniques han demostrat que aquells medicaments que afecten la serotonina (neurotransmissor) poden reduir significativament els símptomes del TOC El primer d’aquests psicofàrmacs, específicament aprovat per al seu ús en el tractament del TOC, va ser el antidepressiu tricíclic Clomipramina (Anafranil *).
Els psicofàrmacs de segona generació, que són els utilitzats avui en dia, es diuen Inhibidors Selectius de la Recaptació de Serotonina (ISRS). Alguns d’ells són fluoxetina (Prozac), fluvoxamina (Dumirox o Luvox) i paroxetina (Neurotrox o Seroxat). Un altre que ha estat estudiat en proves clíniques controlades és sertralina (Zoloft o Besitrán). Estudis extensos han demostrat que aquests medicaments afavoreixen, almenys lleugerament, a gairebé el 80% dels pacients. I en més de la meitat dels casos, la medicació alleuja els símptomes del TOC en disminuir la freqüència i intensitat de les obsessions i compulsions. La millora en general fa dos setmanes o més.
Si un pacient no respon bé a un d’aquests medicaments, o té efectes secundaris inacceptables, un altre ISRS pot donar una resposta millor. S’estan fent investigacions sobre l’ús d’un ISRS com el medicament principal i un d’una altra varietat de medicaments com un augmentador per a pacients que només són parcialment sensibles als ISRS. La medicació és útil en el control dels símptomes del TOC però sovint, si es deixa el medicament, sobrevé una recaiguda. De fet, encara que els símptomes han disminuït, la majoria de les persones necessitarà medicar indefinidament, potser amb una dosi menor.
Psicologia: teràpia de E.P.R. i teràpia cognitivoconductual
Un mètode específic psicològic anomenat Exposició i Prevenció de Resposta (EPR) és efectiu per a moltes persones amb TOC, especialment en aquelles amb rituals conductistes. Mitjançant aquest mètode el pacient s’enfronta, deliberada o voluntàriament, a l’objecte o idea temuda, ja sigui directament o amb la imaginació. Al mateix temps, el pacient és encoratjat a evitar els seus rituals amb suport i mitjans proveïts pel terapeuta, i possiblement per altres que el pacient recluti per ajudar.
Per exemple, un pacient que es renta les mans compulsivament pot ser encoratjat a tocar un objecte que creu està contaminat i després la persona és instada a evitar rentar durant diverses hores fins que l’ansietat provocada s’hagi reduït en gran part (l’ansietat baixa amb el pas del temps, encara que el pacient cregui el contrari). El tractament es comença per una compulsió que provoqui poca ansietat en el pacient, i un cop superada aquesta, es passa a la següent, i així pas a pas, guiat per l’habilitat del pacient a tolerar ansietat i controlar els rituals. A mesura que progressa el tractament, la majoria dels pacients gradualment senten menys ansietat causada pels pensaments obsessius i poden resistir els impulsos compulsius.
Els estudis realitzats i la pràctica diària demostren que la EPR és una teràpia molt reeixida per a la majoria dels pacients que la completen. Perquè el tractament sigui reeixit, és important que el terapeuta estigui totalment capacitat per dirigir aquest tipus específic de teràpia. També és útil que el pacient estigui molt motivat i tingui una actitud positiva i determinada.
Els efectes positius de la E.P.R. perduren una vegada que el tractament ha acabat. Un estudi realitzat el 1996 va indicar que de més de 300 pacients amb TOC que van ser tractats amb EPR, un 76% encara mostrava un alleugeriment significatiu en el període comprès entre els 3 mesos i els 6 anys posteriors al tractament (Foa i Kozak, 1996). Un altre estudi va trobar que l’incorporar components de prevenció de recaiguda en el programa de tractament, juntament amb sessions de seguiment després de teràpia intensiva, contribueix al manteniment de la millora (Hiss, Foa i Kozak, 1994).
Una vegada que s’hagi avançat en la E.P.R. se sol passar a la Teràpia cognitiva-conductual, també molt efectiva per a aquest trastorn. Aquesta teràpia fa èmfasi en canviar les creences i esquemes de pensament del malalt de TOC
La recerca contínua de causes, juntament amb investigacions sobre el tractament, promet produir encara més esperances per a persones amb TOC i les seves famílies.
Teràpia d’orientació psicoanalítica
Una psicoteràpia psicoanalítica és una opció per tractar el TOC. Aquesta ha de donar èmfasi a indagar l’origen per mitjà d’associacions pròpies del pacient de les seves obsessions i compulsions.
Freud va tenir un cas emblemàtic d’un pacient que va cridar de “Neurosi Obsessiva”, anomenat L’home de les rates. En aquest cas es veia que les seves compulsions i obsessions tenien elements que es repetien a nivell inconscient des de la homofonia de paraules o de situacions relacionades amb la història familiar de l’individu.
La mirada psicoanalítica és una forma interessant d’entendre aquest trastorn. Encara que el terapeuta ha de mantenir un bon enquadrament per evitar que interpretacions precipitades puguin induir al pacient una conducta obsessiva que tracti de buscar l’origen del problema mitjançant associacions forçades per part del terapeuta, generant una mena de “associacionisme obsessiu-compulsiu”.
La psicoanàlisi és totalment innovador i particular en els seus posicionaments davant les patologies neuròtiques. En primer lloc hi ha, des de la teoria freudiana, el supòsit bàsic del “conflicte psíquic” on el subjecte, en aquest cas neuròtic obsessiu (l’expressió neurosi obsessiva està descartada avui en dia per la psicologia i la psiquiatria), genera símptomes com satisfaccions substitutives als desitjos reprimidos2. El jo de l’neuròtic queda avassallat pel conflicte entre els mandats i les reglamentacions superjo i el seu inconscient. D’aquesta manera, l’inconscient només pot aflorar mitjançant formacions de compromís que conformen els símptomes obsessius.
La psicoanàlisi, més enllà de les dificultats i els problemes presents en la nova forma de vida vertiginosa de les societats consumistes, és una experiència d’alliberament, de solució del conflicte que fa patir i patir al subjecte. Freud mai va dir que l’objectiu de la psicoanàlisi és transformar el patiment neuròtic en una infelicitat comú, i d’això es tracta.
El tractament psicoanalític ha mostrat la seva efectivitat en casos de neurosi obsesivas.3 En el famós cas de Freud publicat com A propòsit d’un cas de neurosi obsessiva es troba l’anàlisi i la solució d’una sèrie de símptomes obsessius de caràcter cada vegada més greu.
Velocitat T.O.C.

Aquest trastorn d’ansietat és més freqüent del que es creia fa alguns anys. Es calcula que el 2% de la població té TOC (potser durant un breu període de la seva vida, o de forma crònica), en aquesta xifra s’inclou l’estimació de pacients que encobreixen els seus símptomes i encara no han estat diagnosticats. Això significa que el T.O.C. és més freqüent que la esquizofrènia o l’anorèxia. Al món hi ha més de cent milions de persones amb aquesta malaltia.
El T.O.C. afecta a homes i dones de totes les edats i pot aparèixer des dels 6 anys en endavant.
Els pacients amb aquest trastorn solen amagar els seus símptomes durant molt de temps. De mitjana tarden uns 7 anys a anar al metge. És important evitar que els pacients triguin tant de temps a demanar ajuda mèdica, per la qual cosa es fa necessari prendre consciència sobre el diagnòstic del TOC i la disponibilitat de tractaments eficaços.